Tot i l’anticipació de les eleccions hem pogut constatar el dinamisme –que no vol dir bona salut– dels diferents grups polítics, tant pel que fa als partits més consolidats com a les recent nascudes plataformes, que han agafat l’embranzida talment com si es tractés d’una marató. Els bons entrenadors saben, però, que en les curses és tan important la condició física com la moral, i que per ràpida que sigui la sortida, la resistència i la regularitat en la carrera són factors decisius per l’èxit a l’arribada.
En les campanyes polítiques els entrenadors necessaris i presents des del primer dia són els assessors. Són aquells que, a partir de la condició física en la qual troben el partit, estableixen l’estratègia necessària perquè la campanya es desenvolupi de manera coherent i amb la vista posada en l’eficiència i els resultats que, sens dubte, són l’assoliment de la majoria d’escons. També són els que donen suport psicològic a l’organització, mantenen alts els ànims de tots els que hi col•laboren i fan un coaching efectiu als candidats, ajudant-los a mostrar el millor d’ells mateixos i a llimar allò que podria fer mal als ulls dels electors. També són els que vetllen per la regularitat de la cursa de manera que els que s’hi troben implicats no s’anticipin excessivament, sota perill de perdre-hi l’alè, però tampoc es quedin reressagats, sota perill de quedar a la cua en la modelable ment dels votants.
Hi ha, però, un factor en què els experts en màrqueting polític poc poden influir, és la resistència. La resistència tant del partit com dels postulants guarda relació amb la condició física i moral però també depèn d’altres qüestions més subjectives. Les més conegudes i prosaiques són les ganes de guanyar o l’esperit de revenja –uns conceptes fàcilment entenedors, ja que en un moment o altre els hem pogut sentir–, però n’hi ha d’altres, molt pròpies de la contesa política, que també entren en joc: una història política comuna o la coherència personal, les afinitats ideològiques o la creença en un projecte específic, la cohesió de grup o la solidesa moral de l’individu.
Tot plegat, amb què es queda la ciutadania? Amb una cursa. Veu els participants amb uns dorsals clarament definits, unes banderoles i avisos ben pautats al llarg del recorregut i, al final, l’alegria dels guanyadors que pugen al podi i la frustració dels que la “glòria” no ha escollit, desencís que uns expressen amb emoció i altres amb menyspreu pels contrincants, quant no reclamant perquè prejutgen que la cursa ha estat amanyada.
Pot semblar trist o impropi identificar una campanya electoral a una marató. Òbviament, les finalitats no són les mateixes, però m’agradaria estar segura que tots els que hi concorren ho tenen clar. Vull creure que cap d’ells vol la victòria per la victòria, que a ningú el mou l’exercici polític per tal de poder fer i desfer en funció dels interessos d’uns pocs, que tampoc la motivació n’és l’esperit de revenja o el tots contra un, com tampoc ho ha de ser el simple afany de protagonisme, quant no un salari segur a finals de mes. Pretendre un escó o un càrrec ha de partir d’una consciència molt clara: la de que, tot i presentar-se sota uns colors o unes sigles, en realitat es tracta de posar-se al servei de tots i cadascú.
La res publica és tan cabdal que només pot quedar en mans de persones i equips honestos, capaços i solvents. La nostra obligació com a ciutadans és vetllar, mitjançant el nostre vot a la urna, perquè així sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada