Aquesta passada setmana vam poder assistir a una jornada de debat sobre la situació actual i les perspectives econòmiques al nostre país; l’acte es va articular al voltant de tres blocs. En el primer, de diagnosi, a càrrec d’economistes, es va recordar el conjunt de factors que ens han portat a la crisi actual i es van donar unes pinzellades moderadament optimistes, segons el sector d’activitat, pel curt i el mitjà termini. Al segon bloc, a càrrec de directius de grans empreses, es van presentar opcions de gestió diferenciades i alguns suggeriments sobre allò que podria potenciar el reeiximent dels sectors comercial i turístic. El tercer i darrer bloc, presentat per empresaris de llarg recorregut i amb una forta implicació a la vida política i social del país, va ser el que va portar un recull d’opinions al voltant d’allò que Andorra hauria d’esdevenir de forma més o menys immediata.
El mèrit principal de l’acte, a banda d’aplegar un públic nombrós i de demostrar un front unit de l’empresariat andorrà a l’hora de voler superar la crisi, va ser el permetre recordar totes aquelles accions que fa més de trenta anys van començar a proposar estudis com els de Bricall, el de l’empresa Prognos, o plans estratègics i de màrqueting diversos, fins al més recent, el costós estudi Mc Kinsey. Tots aquests consultors estrangers posaven de relleu la necessitat d’un marc fiscal específic que preservés el diferencial impositiu amb el nostre entorn, d’uns canvis legislatius imprescindibles per donar seguretat jurídica, d’una obertura esglaonada i planificada a la inversió estrangera, de l’aposta per la innovació i la creació d’empreses amb un fort potencial de creixement, de l’ampliació i la diversificació dels pilars de la nostra economia, etcètera.
La conclusió final va ser la necessitat de revisar totes aquestes accions, de prioritzar-les, de donar-los-hi l’impuls definitiu de forma conjunta i des d’una perspectiva nacional. Un repte de fa més de trenta anys, ara potser ja toca?
