El corol•lari de notícies d’aquesta rentrée em porta a una reflexió agredolça sobre l’aparença, la comunicació dels mitjans i la realitat dels fets i situacions que hi apareixen, i l’opinió final que ens enduem els ciutadans.
L’aparença és allò que valorem des de fora, allò que es basa en constatacions i deduccions pròpies o fins i tot en les fonts més o menys properes que fan de corretja de transmissió a l’hora de plantejar-nos uns fets. Naturalment aquestes valoracions resulten merament subjectives ja que manquen del coneixement directe o de la vivència de la situació. Tot i així ja ens poden suscitar una opinió que resultarà més o menys exacta.
Quan la història ens arriba pels mitjans de comunicació, ja sembla gaudir d’un punt més de credibilitat, no es tracta de deduccions pròpies ni de rumorologia: habitualment, uns periodistes, amb noms i cognoms, es dediquen a investigar la situació i ens transmeten els fets passats pel filtre de la seva professionalitat. Oblidem però sovint que, tot i la professionalitat del periodista, la seva informació s’emmarca en una línia editorial i en una estratègia empresarial –o fins i tot política– de la seva publicació i, fent certa la dita que la realitat és segons el vidre amb el qual es mira, ens porta a opinar en base a una informació no sempre objectiva ni neta de segones intencions.
La realitat, finalment, és aquella que vivim en primera persona, és la situació que ens explica de primera ma aquell que l’ha viscut. No cal dir també que aquests fets, si han estat viscuts per diferents persones, varien substancialment i que, segons la part que ens ho explica, l’opinió que ens en formem pot anar del blanc al negre.
Acabem descobrint que no és or tot el que llu i que sovint hauríem de tenir més esperit crític filtrant –des de la nostra subjectiva objectivitat– les enganyoses aparences, la informació que ens ofereixen els mitjans i les realitats variables de cadascú, per arribar a construir una opinió –aproximadament– fiable.
