15 de maig 2017

La igualtat de gènere vista pels milenials


Llegia fa pocs dies, amb preocupació, dades extretes d’uns informes publicats pel Council on Contemporary Families, en els quals, en base a uns sondejos realitzats al llarg dels darrers 40 anys als estudiants dels Estats Units, es pot veure com en lloc d’anar avançant cap a la igualtat de gènere, les generacions més joves es troben estancades en una nebulosa de proporcions inquietants. Si bé la proporció majoritària de joves que mantenien opinions igualitàries sobre les relacions de gènere queda patent des del 1977 fins a mitjan dels noranta, a partir d’aquest moment comencen a sorgir opinions molt més arcaiques que marquen una inflexió en les tendències.
Així, al 1994 el 42% dels estudiants estaven d'acord en què la millor família era aquella en la qual l'home era la principal font d'ingressos i la dona s'ocupava de la casa; al 2014, eren el 58% en opinar el mateix. Al 1994, menys del 30% dels estudiants pensaven que “l'espòs ha de prendre totes les decisions importants en la família”, i al 2014 el percentatge ja era gairebé del 40%. Al 1994, el 83% dels homes joves rebutjava la superioritat de les famílies en les quals l'home servia de sosteniment, però al 2014 la xifra havia caigut al 55%. Cal remarcar, però –i per sort–, que en aquest darrer cas el desacord de les dones –segurament molt més sensibilitzades en temes d’igualtat– ha disminuït molt menys, doncs ha passat del 85% al 1994 al 72% al 2014. I per confirmar aquesta tendència, des del 1994 ha seguit augmentant la confiança de les dones joves en que les que tenen una ocupació laboral són tan bones mares com les que es queden a casa en contra d’un vell tòpic.
No solament són els milenials més joves els qui semblen resistir-se a continuar amb la revolució del gènere. Cal recordar que altres estudis han demostrat que, en general, els nord-americans d'entre 18 i 34 anys se senten menys còmodes que les generacions anteriors amb la idea que les dones exerceixin papers que històricament han tingut assignats els homes. A més, els homes milenials són significativament més propensos que els homes de la generació X o els baby boomers a dir que la societat ja ha fet tots els canvis necessaris per crear la igualtat en el lloc de treball.
Podríem pensar que això és el cas específic d’Estats Units però no és ben bé així: un altre estudi recent realitzat en vint-i-dos països europeus mostra que els que són pares manifesten uns nivells més alts d'infelicitat en comparació amb els qui no són pares, una diferència que segons els investigadors “s'explica totalment” mitjançant l'absència de polítiques que recolzin la conciliació laboral i familiar.
No és d'estranyar que alguns joves pensin que els models familiars més tradicionals podrien fer la vida menys estressant, però si se’ls hi pregunta sobre les seves aspiracions familiars, la gran majoria tria compartir el sosteniment familiar i la cura dels fills –tot i esmentar, això sí, la necessitat de polítiques laborals compatibles amb la família.

Queda clar que el futur passa doncs per inversions públiques substancials en la promoció de la igualtat de gènere; per les polítiques de conciliació laboral i familiar; per baixes per maternitat/paternitat compartides; pels avantatges financers i/o fiscals per afavorir l’accés al treball amb idèntiques remuneracions; per la creació de serveis accessibles i humans per a la cura dels infants; o per sensibilitzar i incentivar la criança compartida dels fills i el repartiment equitatiu de les tasques domèstiques. Entre d’altres.