Mentre a casa nostra encarem una campanya i unes
eleccions que no deixen albirar gaires sorpreses, avui (dissabte pel lector)
Madrid s’ha convertit en la capital de Podemos,
amb una manifestació multitudinària en què l’objectiu i la clau dels assistents
era advocar pel canvi. Però no qualsevol canvi, un canvi radical en què
l’alternança de PP i PSOE dels darrers quaranta anys s’ha fet eterna i feixuga,
i ha portat milers d’espanyols a voler un canvi de rumb. Més enllà de governs amb
polítiques més o menys progressistes, més o menys europeistes, més o menys
orientats a superar les crisis econòmiques o a suportar el llast de corrupteles
indignes, la voluntat de molts és trencar amb aquest passat i apostar per
l’esperança –més que d’un nou govern– d’una nova manera de fer política, més
propera a les realitats de la ciutadania.
Paral·lelament, i encara que no es tracti del mateix
fenomen, veiem com a Catalunya la independència també ha capitalitzat molts
ciutadans. Si l’esquer primer és el de retornar a Catalunya la seva autonomia,
en el transfons es veu el cansament d’un sotmetiment a un govern central massa
allunyat de les realitats catalanes i el desencís sobre el govern autonòmic,
també querat pels diferents escàndols i interessos manipulats en perjudici dels
soferts ciutadans.
Curiosament, veiem com aquesta voluntat popular de canvi no
solament es troba en diferents indrets de la geografia espanyola. En l’òrbita
mediterrània es va sentint també cada cop més un llenguatge comú en aquesta
necessitat de canvi en la manera de fer política, i això es recull i es promou
des de partits i organitzacions d’ideologies diverses, fins i tot algun cop
contraposades. Perquè cal entendre que canviar la manera de fer política,
apropar l’Estat a la societat, dotar de més transparència les administracions i
les institucions, lluitar amb un major control contra la corrupció, no són
objectius de partits de dretes, d’esquerres o nacionalistes; han de formar part
de la pràctica democràtica dels temps actuals de qualsevol moviment polític amb
aspiracions a governar.
Veurem com encararan els governants aquesta voluntat de
canvi dels electors que els han portat al poder. Començarem per Grècia, seguida
segurament per Catalunya i Espanya; potser d’altres països faran aquest pas. Tots
hauran de tenir en compte la dificultat més gran, la de no defraudar les
esperances en ells dipositades i la de donar sentit a la voluntat de la majoria;
com va dir Vaclav Havel, “l’esperança és un estat d’esperit, no és la convicció
que una cosa sortirà bé, sinó la certesa que aquesta cosa té un sentit sigui
quin en sigui el seu resultat”.
