8 de set. 2013

Una lluita desigual 09-09-2013 - El Periòdic d'Andorra - La Finestra oberta



Aquests darrers dies he buscat sense èxit alguna notícia que confirmés la ratificació per part del parlament indi del projecte de “Llei per la seguretat alimentària”. Més enllà d’un nom que pot portar a confusió els escèptics europeus que som, es tracta d’un ambiciós projecte destinat a eradicar la fam i la malnutrició a l’Índia, un objectiu que a hores d’ara sembla encara impossible d’acomplir.
En un vast país en què dues terceres parts de la població pateix fam i malnutrició i que ja disposa des dels anys 70 d’una xarxa, poc eficaç, de distribució alimentària als més desafavorits (tot i que cal dir que 120 milions d’escolars reben gratuïtament un àpat al dia), l’adopció d’aquesta nova llei i el seu desenvolupament pràctic pot significar un gir definitiu per a un país que, si bé econòmicament emergent i en posició expansiva, no deixa de tenir una població en situació més que precària.
El pla preveu proporcionar cereals a preus subvencionats a 800 milions de persones (que viuen amb menys d’un euro i mig al dia), subsidis per a les dones embarassades i les mares a l’inici de la maternitat, i la distribució de menjar als infants; tot plegat significa una inversió governamental de quasi 3 mil milions d’euros a l’any i aquí, com sempre, es troba la primera trava: ningú sap com es podrà afrontar aquesta inversió. Però a més, la conjuntura política fa que aquesta iniciativa governamental es trobi sotmesa a tota mena de crítiques i controvèrsies, en llançar-se a vuit mesos d’unes eleccions i en un entorn de corrupció i de disfuncions importants en tots els sistemes governamentals de distribució i control.
Més enllà de l’economicisme o del populisme polític, i en una situació tan greu com és la de l’Índia, entenc que la presidenta del Congrés i defensora del projecte, Sònia Gandhi, digués “Algunes persones es demanen si tenim els recursos per finançar un tal pla (…) La qüestió no és saber si podem finançar-lo. Hem de finançar-lo! “.
Com deia Victor Hugo “deixar morir de gana es un crim social”.