En primer lloc voldria manifestar el meu agraiment al Consell Nacional de Dones d'Espanya, i particularment a la seva Presidenta na Maria Lluisa OLIVEDA, per haver-me convidat a participar en aquesta convenció i per haver-me donat la oportunitat de parlar del meu país : Andorra.
LA HISTÒRIA
Com tots vostés sabran, el Principat d'Andorra és un petit país, independent des de fa més de set-cents anys, però amb un reconeixement internacional d'aquesta independència relativament recent, ja que va ser tot just l'any passat quan vàrem votar una constitució escrita, i vàrem adherir-nos a diversos organismes internacionals, com les Nacions Unides.
El desenvolupament històric d'Andorra ha estat certament curiòs, i com que crec que té una relació directa amb el tema que ens ocupa avui, hi faré unes quantes referències. Al llarg de molts segles els habitants de les Valls d'Andorra, degut a la situació del país - com ja sabeu, en ple Pirineu - i a la dificultat dels accessos, tenien una economia de subsistència essencialment basada en la ramaderia i en l'agricultura de muntanya.
Aquestes condicions, lligades a un clima rigoròs, feien d'Andorra una regió pobra, on des de mitjans del segle XIX i fins als anys 30 els homes es trobaven sovint en l'obligació d'anar uns mesos l'any a buscar feina a les planes d'Espanya i França, deixant la casa en mans de les dones; algunes d'aquestes tamb‚ ho feien, participant en tasques com la verema o la collita de pomes.
Aquestes dones gaudien doncs d'una certa independència en l'absència del cap de casa, portant a la vegada l'economia domèstica, la cura dels fills i parents, i realitzant també, amb l'ajuda dels familiars més directes amb els que convivien, les feines mé feixugues pròpies de la pagesia, com segar, batre, carregar fems, recollir el ferratge, conduir el bestiar i un llarg etcètera, treballs que tamb‚ realitzaven si el marit era a casa, però sense una responsabilitat tan directa sobre els mateixos.
D'altra banda, i com a fet social important pel que fa a la condició femenina, cal recordar que a Andorra - com a Catalunya - el sistema d'heretatge feia recaure tot el patrimoni en l'hereu o la pubilla, deixant sense patrimoni la resta dels germans dits cabalers.
Aquest fet va afavorir el sorgiment d'un grup social privilegiat format pels Caps de casa, mentre que els cabalers amb poques opcions per triar o bé emigraven, o bé es quedaven a la casa pairal treballant per a l'hereu, o en alguns casos es dedicaven a la carrera eclesiàstica. Així bon nombre de pubilles andorranes - que pel fet de ser-ho podien transmetre la seva nacionalitat al marit -, es trobaven al capdavant del patrimoni familiar, exercint efectivament la presa de decisions relatives al mateix, mentre que el marit es quedava en el rol de l'advenedís amb poc dret a intervenir. De la mateixa manera les cabaleres que no tenien oportunitat de casar-se es quedaven sovint a la casa pairal per ajudar l'hereu o la pubilla.
Aquesta situació va canviar substancialment amb una evolució social i econòmica fulgurant. L'expansió del Principat va iniciar-se al voltant dels anys 30 amb la creació de la societat FHASA (Forces Hidroelèctriques d'Andorra) que, per tal d'obtenir la concessió per construir i explotar centrals hidroelèctriques, va acceptar en contraprestació construir les carreteres d'Andorra la Vella al Pas de la Casa i d'Andorra la Vella a Ordino, els dos eixos viaris principals del país. La mà d'obra local no era suficient i l'arribada dels treballadors immigrats va ser el primer impuls per fer sortir el país del seu aïllament.
Unes noves causes d'immigració van ser la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. Bon nombre de refugiats polítics es van integrar rapidament al país i van contribuir eficaçment a diversificar l'economia andorrana, desenvolupant particularment el comerç.
Al llarg d'aquests anys el rol de les dones, pel que feia a la presa de decisions vinculants, va quedar novament en un segon terme, i poques van ser aquelles que van aconseguir portar un negoci familiar o una casa pairal excepte, com deiem abans, si eren pubilles. El reconeixement social de les dones anava lligat però al desenvolupament d'alguna activitat pròpia.
Recordo una centenària que ens va deixar fa un any i escaig, que gaudia d'un prestigi tot particular. Originària del poblet de Bescaran es va casar amb un escaldenc de casa humil; aquella dona analfabeta va aplegar un patrimoni força important, anant a vendre al mercat de la Seu d'Urgell, actuant com a comadrona i com a consellera matrimonial, entre altres coses. Un personatge curiòs, sens dubte.
Al passar de l'economia tradicional de tipus agrari cap a un model comercial i turístic, ja en la dècada dels cinquanta, les dones andorranes i aquelles residents van comen‡ar a despertar d'aquella letàrgia. Algunes van crear els seus propis comerços, d'altres van col.laborar eficaçment amb el pare, el marit o el germà en l'expansió del negoci.
ANDORRA AVUI
Cal remarcar que a Andorra l'activitat laboral en general és molt important, tenint la taxa d'activitat més elevada d'Europa, amb 55%, després de la de Dinamarca (56%); la mitja europea és de 44%, mentre que la d'Espanya és d'un 37%. L'activitat laboral de la dona és també molt important. De les dades estadístiques més recents publicades pel Ministeri de Treball i Benestar Social, en ressalta que les dones a Andorra tenen una taxa d'activitat del 45,6%; la mitja de la Comunitat Europea està en el 33%.
La característica fonamental d'aquesta activitat és que es situa en el sector terciari. El procés d'independització professional de la dona ha estat paral.lel a la voluntat d'afirmació política; així, l'any 73 - molt més tard que en altres països - les dones andorranes van assolir el dret de vot. Si bé la seva participació en la vida política era essencialment de portes endins, des de la casa, el 1975 va ser elegida per primera vegada una dona en un consell comunal (aqu¡ diriem Ajuntament) na Pepita Aguilar Riba d'Andorra la Vella; l'any 1982 va accedir la primera dona al Consell General (aquí diríem Parlament) na Mercè Bonell, i el 1982 la primera dona al Govern, l'arquitecta Mercè Sansa, en tant que Ministra d'Obres Públiques.
Enguany, després de les eleccions del mes de desembre, la representativitat de les dones en el si del Consell General ha disminuit considerablement, passant d'un 14,6% en la darrera legislatura a un 3,4% en l'actual. Aquesta tasa ens fa quedar força enrera del promig de dones parlamentàries publicat per les Nacions Unides, que despr‚s d'haver estudiat 130 països hi ha trobat una representació femenina mitja del 9,7%.
Avui podem dir que, paulatinament, la dona andorrana s'ha sabut posicionar dins el món pol¡tic encara que moltes vegades en un segon pla; si encara no hem tingut dones caps de llistes electorals o caps de partits polítics, la seva implicació ja es troba fora de dubtes. La major part de les associacions de caire social i humanitari compten amb la presència -molt sovint destacada- de dones, mentre que des del punt de vista professional, si bé existeixen moltes dones empresàries o dedicades a les professions liberals, en el sí de les grans empreses encara és força difícil de trobar dones executives.
Fins aquí el meu exposat. Espero que aquestes breus pinzellades hagin contribuït a millorar el coneixement del rol de la dona en la presa de decisions en una societat transformada de forma radical en un breu espai de temps. Com hem pogut veure, molt avenços han estat fets però la situació encara no és la que seria desitjable. Diuen que el temps tot ho arregla; esperem que així sigui.
Moltes gràcies.
LA HISTÒRIA
Com tots vostés sabran, el Principat d'Andorra és un petit país, independent des de fa més de set-cents anys, però amb un reconeixement internacional d'aquesta independència relativament recent, ja que va ser tot just l'any passat quan vàrem votar una constitució escrita, i vàrem adherir-nos a diversos organismes internacionals, com les Nacions Unides.
El desenvolupament històric d'Andorra ha estat certament curiòs, i com que crec que té una relació directa amb el tema que ens ocupa avui, hi faré unes quantes referències. Al llarg de molts segles els habitants de les Valls d'Andorra, degut a la situació del país - com ja sabeu, en ple Pirineu - i a la dificultat dels accessos, tenien una economia de subsistència essencialment basada en la ramaderia i en l'agricultura de muntanya.
Aquestes condicions, lligades a un clima rigoròs, feien d'Andorra una regió pobra, on des de mitjans del segle XIX i fins als anys 30 els homes es trobaven sovint en l'obligació d'anar uns mesos l'any a buscar feina a les planes d'Espanya i França, deixant la casa en mans de les dones; algunes d'aquestes tamb‚ ho feien, participant en tasques com la verema o la collita de pomes.
Aquestes dones gaudien doncs d'una certa independència en l'absència del cap de casa, portant a la vegada l'economia domèstica, la cura dels fills i parents, i realitzant també, amb l'ajuda dels familiars més directes amb els que convivien, les feines mé feixugues pròpies de la pagesia, com segar, batre, carregar fems, recollir el ferratge, conduir el bestiar i un llarg etcètera, treballs que tamb‚ realitzaven si el marit era a casa, però sense una responsabilitat tan directa sobre els mateixos.
D'altra banda, i com a fet social important pel que fa a la condició femenina, cal recordar que a Andorra - com a Catalunya - el sistema d'heretatge feia recaure tot el patrimoni en l'hereu o la pubilla, deixant sense patrimoni la resta dels germans dits cabalers.
Aquest fet va afavorir el sorgiment d'un grup social privilegiat format pels Caps de casa, mentre que els cabalers amb poques opcions per triar o bé emigraven, o bé es quedaven a la casa pairal treballant per a l'hereu, o en alguns casos es dedicaven a la carrera eclesiàstica. Així bon nombre de pubilles andorranes - que pel fet de ser-ho podien transmetre la seva nacionalitat al marit -, es trobaven al capdavant del patrimoni familiar, exercint efectivament la presa de decisions relatives al mateix, mentre que el marit es quedava en el rol de l'advenedís amb poc dret a intervenir. De la mateixa manera les cabaleres que no tenien oportunitat de casar-se es quedaven sovint a la casa pairal per ajudar l'hereu o la pubilla.
Aquesta situació va canviar substancialment amb una evolució social i econòmica fulgurant. L'expansió del Principat va iniciar-se al voltant dels anys 30 amb la creació de la societat FHASA (Forces Hidroelèctriques d'Andorra) que, per tal d'obtenir la concessió per construir i explotar centrals hidroelèctriques, va acceptar en contraprestació construir les carreteres d'Andorra la Vella al Pas de la Casa i d'Andorra la Vella a Ordino, els dos eixos viaris principals del país. La mà d'obra local no era suficient i l'arribada dels treballadors immigrats va ser el primer impuls per fer sortir el país del seu aïllament.
Unes noves causes d'immigració van ser la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. Bon nombre de refugiats polítics es van integrar rapidament al país i van contribuir eficaçment a diversificar l'economia andorrana, desenvolupant particularment el comerç.
Al llarg d'aquests anys el rol de les dones, pel que feia a la presa de decisions vinculants, va quedar novament en un segon terme, i poques van ser aquelles que van aconseguir portar un negoci familiar o una casa pairal excepte, com deiem abans, si eren pubilles. El reconeixement social de les dones anava lligat però al desenvolupament d'alguna activitat pròpia.
Recordo una centenària que ens va deixar fa un any i escaig, que gaudia d'un prestigi tot particular. Originària del poblet de Bescaran es va casar amb un escaldenc de casa humil; aquella dona analfabeta va aplegar un patrimoni força important, anant a vendre al mercat de la Seu d'Urgell, actuant com a comadrona i com a consellera matrimonial, entre altres coses. Un personatge curiòs, sens dubte.
Al passar de l'economia tradicional de tipus agrari cap a un model comercial i turístic, ja en la dècada dels cinquanta, les dones andorranes i aquelles residents van comen‡ar a despertar d'aquella letàrgia. Algunes van crear els seus propis comerços, d'altres van col.laborar eficaçment amb el pare, el marit o el germà en l'expansió del negoci.
ANDORRA AVUI
Cal remarcar que a Andorra l'activitat laboral en general és molt important, tenint la taxa d'activitat més elevada d'Europa, amb 55%, després de la de Dinamarca (56%); la mitja europea és de 44%, mentre que la d'Espanya és d'un 37%. L'activitat laboral de la dona és també molt important. De les dades estadístiques més recents publicades pel Ministeri de Treball i Benestar Social, en ressalta que les dones a Andorra tenen una taxa d'activitat del 45,6%; la mitja de la Comunitat Europea està en el 33%.
La característica fonamental d'aquesta activitat és que es situa en el sector terciari. El procés d'independització professional de la dona ha estat paral.lel a la voluntat d'afirmació política; així, l'any 73 - molt més tard que en altres països - les dones andorranes van assolir el dret de vot. Si bé la seva participació en la vida política era essencialment de portes endins, des de la casa, el 1975 va ser elegida per primera vegada una dona en un consell comunal (aqu¡ diriem Ajuntament) na Pepita Aguilar Riba d'Andorra la Vella; l'any 1982 va accedir la primera dona al Consell General (aquí diríem Parlament) na Mercè Bonell, i el 1982 la primera dona al Govern, l'arquitecta Mercè Sansa, en tant que Ministra d'Obres Públiques.
Enguany, després de les eleccions del mes de desembre, la representativitat de les dones en el si del Consell General ha disminuit considerablement, passant d'un 14,6% en la darrera legislatura a un 3,4% en l'actual. Aquesta tasa ens fa quedar força enrera del promig de dones parlamentàries publicat per les Nacions Unides, que despr‚s d'haver estudiat 130 països hi ha trobat una representació femenina mitja del 9,7%.
Avui podem dir que, paulatinament, la dona andorrana s'ha sabut posicionar dins el món pol¡tic encara que moltes vegades en un segon pla; si encara no hem tingut dones caps de llistes electorals o caps de partits polítics, la seva implicació ja es troba fora de dubtes. La major part de les associacions de caire social i humanitari compten amb la presència -molt sovint destacada- de dones, mentre que des del punt de vista professional, si bé existeixen moltes dones empresàries o dedicades a les professions liberals, en el sí de les grans empreses encara és força difícil de trobar dones executives.
Fins aquí el meu exposat. Espero que aquestes breus pinzellades hagin contribuït a millorar el coneixement del rol de la dona en la presa de decisions en una societat transformada de forma radical en un breu espai de temps. Com hem pogut veure, molt avenços han estat fets però la situació encara no és la que seria desitjable. Diuen que el temps tot ho arregla; esperem que així sigui.
Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada