El pensament crític - 03/11/2008;

Fa temps l’Eudald Carbonell deia que el món de la ideologia estava en crisi i que la manca de reconeixement de la crítica com activitat en la construcció social del pensament i de l'acció era una realitat incontrovertible. El pensament crític ens porta a aprendre a utilitzar coordinadament la intel•ligència, les emocions i els valors ètics per tal de decidir què creure o fins i tot què fer. Practicar-lo com a mètode d’anàlisi ens aporta la clarividència objectiva en poder triar entre allò que està justificat o allò que no ho és, a distingir la fiabilitat d’un exposat i la validesa d’un argument, a detectar els prejudicis i les faltes de coherència i, fins i tot, a esbrinar les intencions reals i les intencions amagades. Cultivar aquesta pràctica tan necessària i sana, requereix però voluntat i perseverança i, sobretot, ser honest amb sí mateix i en els judicis sobre els altres.

Una llarga introducció per arribar a les tribunes d’opinió, als comentaris de tertúlies i, en general, a totes aquelles afirmacions que ens arriben regularment a través dels mitjans de comunicació i que, segons la simpatia o l’antipatia que ens inspira l’opinador, acceptem o rebutgem sense practicar el mètode del pensament crític.

M’agradaria animar tots els que són lectors, televidents i oients assidus d’aquests espais i d’aquestes persones, entre les quals em compto, a posar en dubte i analitzar amb més rigor i esperit crític allò que s’escriu o es diu. La justificació és la que deia abans: és una excel•lent gimnàstica intel•lectual, però també significa el poder descobrir en els continguts, tòpics, manipulacions o mitges veritats, i entre els opinadors, farsants, imitadors o falsos profetes.

Si, a més, ho analitzem des de la perspectiva històrica i anem creuant els discursos en el temps, o si apropem les opinions d’una persona amb les d’una altra, podrem descobrir autèntiques operacions d’intoxicació i moviments amagats darrera de tesis defensades, en aparença, per rivals. Fins i tot podrem arribar a esbrinar quin opinador presenta al públic la seva cara més amable i social, mentre amaga la seva mesquineria i frustració darrera de correus anònims, o quins són els que de tant en tant publiquen alguna opinió pròpia o aliena, fent tribunes o columnes per compte d’altres.